viernes, 19 de junio de 2009

el cabello

TALL DE CABELL

Va anar d´un pèl que aquell matí no perdés l´autobús. Li havia costat molt acordar la cita amb la perruquera més prestigiosa de la ciutat, i com que tenia el saló en un barri allunyat del seu no hi podia anar fent una caminada com ella hagués volgut. Va entrar a la perruqueria quan faltaven cinc minuts per l´hora que li havien dit, i sorprenentment no va tenir ni temps de fullejar les revistes del cor. De seguida la van fer seure davant del mirall i la perruquera amb més prestigi de la ciutat la va mirar, li va toquejar els cabells i va concloure amb un “ja veuràs que bé que et deixarem!”. Aleshores la van fer anar al rentacaps, aigua calentona, xampú d´olor, suau massatge que la va rel.laxar… Embolicat el cap amb una tovallola va tornar al centre del saló, la perruquera de tanta anomenada ja l´esperava amb les tisores, i amb rapidesa i pulcritud va anar tallant aquí i allà. De tant en tant li repetia “ja veuràs que bé que et deixarem!”. Quan la gran perruquera va donar el tall per acabat li va dir a una de les ajudants que li assequés el cabell, i després encara li va fer uns retocs i se la va tornar a mirar bé. “Què et sembla? Eh que t´hem deixat bé?”. Ella que quasi no havia obert la boca es va mirar pel davant i pel darrera amb el mirall que li oferien, i l´única cosa que li va venir al cap en aquell moment va ser que li havien près el pèl.

Butterfly (Montse)


L'AVIA

Suposo que quan era jove els seus cabells deurien tenir un altre color, morena l’imagino, però jo sempre recordaré a la meva avia amb el seu cabell gris. Fins i tot a les fotografies que en guardem, tret de alguna en la que poca cosa es distingeix, surt tal com la recordo.

Petita, molt poca cosa, tant prima que es notaven tots els seus ossos com filferros a sota de la pell arrugada i transparent. Movent-se pas a pas, però sense parar mai quieta, com si fos un gat més dels que hi havia a casa havies de mirar enrera abans de girar-te, no fos cas que silenciosament s’hagués posat al teu darrere i amb el gest la fessis caure. Preocupada sempre per ajudar als altres però sense preocupar-se mai per l’ajuda que els altres podien esperar, recordo quan ja els caramels valien un duro que ella encara escatimava dues pessetes de la seva compra i me les donava d’amagat del meu avi com si m’estigues donant un tresor. No va parar de móures i d’anar amunt i avall i fins que la seva cama va fer crec i es va haver d’estar quieta i deixar que els demés la cuidessim a ella. Llavors la vaig anar veure apagar-se i anar perdent el cap fins que al final fins la poca carn que ajuntava els seus ossos es va anar gastant i al final ja només conservava la seva cabellera grisa amb la que se'n va anar a dormir el dia que ja no es va despertar.


Herman


EL CABELLO

Sus largos dedos iban sacando las horquillas con las que sujetaba el pelo recogido sobre la nuca, y una a una las iba colocando dentro de una cajita color marfil sobre el tocador del dormitorio. Los mechones del cabello iban cayendo lentamente, como si de un fluído de seda se tratara, hasta la altura de los hombros, dando lugar a una espesa melena plateada. Cogió el peine con la mano derecha y lentamente lo deslizó a lo largo de su cabellera, y mientras se peinaba contemplaba su imagen delante del espejo. Dejó el peine encima del mueble y con ambas manos sujetó el marco de una fotografía que guardaba con cariño desde hacía mucho tiempo. Miró la foto y pensó en los cuarenta años que habían pasado desde entonces, pero que a ella le parecía como si hubiera sido ayer. Recordó aquel momento congelado en aquella imagen, y a través del blanco y negro de la foto se vio joven y bella, bailando y danzando al ritmo de la vida. Tenía la tez pálida, boca pequeña, y sus ojos eran marrones y almendrados. Una larga y rizada melena pelirroja cubría sus hombros y la mitad de su espalda, y que cuando caminaba se movía al ritmo y a la velocidad de sus pasos. Era lo que le hacía única, especial, diferente a las otras chicas. Siempre sonreía, estaba llena de vida, dispuesta a comerse el mundo, y la alegría que desprendía hacía que pareciera, aún, más encantadora. Parecía una ninfa, una diosa griega, y era la mirada de todos los chicos, la envidia de sus amigas. Volvió a mirar su imagen en el espejo, colocó la foto en su lugar y sonrió.

Maria Jose


POSSIBILITATS DEL CABELL

Cabell llis, cabell fi, cabell ros, cabell fosc, cabell llarg, cabell curt, cabell solt, cabell roig, cabell gris,cabell blanc

I també, cabell sedós, cabell greixós, cabell lluent, cabell humit,

cabell eixut, cabell negre , cabell castany, cabell tenyit

I a més,cabell arrissat, cabell ondulat, cabell pentinat, cabell esbullat, cabell recollit, cabell natural, cabell abundant,

Cabell caragolat, cabell despentinat, cabell engominat

I en moments difícils

Cabell ferit, cabell mort

Cabell que cau, cabell perdut

Cabell inexistent,

Cabell que no creix

Cabell enyorat cabell somiat

Cabell inventat

Cabell irreal

Cabell que no creix

Cabell incert

I per fi, cabell que neix

Cabell que punxa

Cabell incipient

Cabell que torna

Cabell que creix

Cabell nou

Cabell recent

Cabell diferent

Cabell real

Cabell flamant

Maite


EL CABELLO

Ha transcurrido ya tanto tiempo desde entonces que ,si tuviera que describir su rostro o su silueta,me seria del todo imposible hacerlo.Ambas cosas se han borrado por completo de mi memoria.Sin embargo,hay algo que perdura y,presiento,me acompañara con total nitidez hasta el dia de mi muerte.Me estoy refiriendo al inolvidable recuerdo de sus cabellos.Nunca antes habian contemplado mis ojos un espectaculo de tal calibre.Brillante,ondulante,aquella melena cobriza le cubria la espalda y rozaba insinuantemente sus gluteos,ante cualquier movimiento de su cuerpo.Era pura provocacion. Cuantas veces senti deseos de hundir mi rostro en esos cabellos para impregnarme al cien por cien del delicioso aroma a jazmin que,desde lejos se advertia.Claro esta,nunca lo hice,o de lo contrario el guardia de seguridad del vagon de metro me hubiera buscado las cosquillas,alarmado por los gritos de socorro de la indignada dueña de aquel tesoro color cobre.
Mi caracter empezo a cambiar desde entonces,me volvi inquieto,no podia pegar ojo por las noches,tan solo rezaba para que el tiempo pasara veloz y volver a tomar el metro,como todas las mañanas,a la misma hora, para asi volver a verla una vez mas.Bueno,a ella no,ella me traia sin cuidado.Su melena,aquella cascada de ondas perfectas con aroma celestial,eso era lo que ,en verdad,me importaba.Para matar el tiempo,durante mis noches de vigilia,imaginaba sus rizos acariciando ,a ritmo de vals,cada milimetro de mi cuerpo desnudo.Llegue a excitarme tanto en varias ocasiones que tuve que desconectar de golpe porque me parecio morir. Deje de rendir considerablemente en el trabajo,donde me amenazaron incluso con despedirme. Me dio igual.Nada habia en mi vida mas importante que ese cabello cobrizo,la razon de mi existir.

Gastaba todos los folios de la oficina haciendo bocetos de esa melena,en varias posiciones:una vez agitada por el viento,otra recojida en una coleta alta,y asi,montones y montones de opciones para aquella perfeccion.
De repente,sobrevino la tragedia.Una madrugada del mes de Julio me la arrebataron sin mas.En el vagon estaba esa mujer,esa malvada bruja que,por arte de magia,la habia hecho desaparecer.En su lugar,un pelo pincho y engominado que me produjo ganas de vomitar.En mi se mezclaban la furia y la desazon cuando,en un arrebato de locura,segun dicen,arremeti contra ella,golpeandola sin piedad,al tiempo que le gritaba,como un poseso:¿¡donde esta!? ¡devuelveme a mi amada,devuelvemela! Dicen que por eso estoy aqui,que he perdido la razon.Me atiborran cada dia con un sin fin de pastillas que me anulan como persona pero que son la unica solucion a mis delirios. Lo estoy pasando mal pero,en el fondo,conservo la esperanza de que ella acudira en mi ayuda.Lograra huir de las garras de la hechicera y juntos descenderemos por esa ventana para consumar,al fin,nuestra hermosa historia de amor y pasion.Vendra,yo se que vendra.La espero,la espero.

Hoffman


El cabell de l’Ona

Mira quin cabell més horrible que tinc, va dir, com puc sortir així al carrer? L’Ona tenia 14 anys i un munt d’experiències per viure. Estava clar que no pensava pas experimentar-les amb aquells cabells de color mel, suaument ondulats que duia des que va néixer. Va demanar tenyir-se’l, sense precisar el color, la idea de tenyir-se’l, de moment, ja era prou. Superat el shock inicial de la mare, l’Ona va continuar el seu assetjament numantí, volia tenyir-se’l sí, però no pas de qualsevol color, volia una cabellera blava. Pensa que de blau te’n cansaràs de seguida, a més, aquests colors tenen tendència a perdre intensitat i acabaràs amb la melena gairebé verda, li deia la mare. Quina dona més pesada, pensava l’Ona, però bé, tan se val, la qüestió és que me’l vull tenyir i no crec que verd m’agradi gaire, més aviat dóna una mica de mal rotllo, li demanaré negre, sí estic segura, vull dur els cabells negres. I dit i fet, al cap d’unes setmanes l’Ona duia una flamant melena negra, negra blavosa, que encara li agradava més. Mentre la dolça adolescent s’anava convertint en una jove de faccions més dures agreujades per l’intens negre de la seva cabellera, va anar complint mesos. Voldria rapar-me un costat del cap, què et sembla? Li va deixar anar un bon dia a la mare. Mentre contava fins a mil i es preguntava perquè una noia tan bufona volia esgarrar-se d’aquella manera, la mare li va anar explicant que no li acabava d’agradar la idea. L’Ona va insistir alguns cops més, però sense gaire convenciment, potser es tractava només d’un globus sonda per a comprovar las reaccions de l’entorn. Van passar una altra temporada tranquil·les fins que l’Ona va demanar tornar al seu color natural, el preciós color mel que sorgia cada mes a les seves persistents arrels. Amb ajuda del temps, els seus desigs es van poder complir. La mare estava contenta, la noieta insatisfeta semblava que, a la fi, es trobava bé amb ella mateixa. Ai, las! Què encara t’ho creuràs! Mare, mare… mira que ets innocent. Saps, va dir un dia, després de passar-se els darrers mesos torturant-se els cabells diàriament amb una planxa, vull allisar-me els cabells, no suporto els meus rinxols, em queden horribles. La mare repassava mentalment el procés tècnic de l’allisament, potser una de les tècniques més agressives en perruqueria. Va intentar dissuadir-la però va obtenir, exactament, el mateix èxit que a les anteriors ocasions. I aquí la tenim, amb la seva melena llisa recent estrenada, orgullosa del seu aspecte. Mentre, la mare es mira a l’Ona, que no para de fer-se gran, i es pregunta amb un somriure, fins quan?

Ginebra