lunes, 27 de septiembre de 2010

EL RETORNO

CAMÍ SENSE RETORN

-On vas? Si te’n vas no tornis! Has agafat un camí sense retorn!
-Tots els camins tenen retorn. Pels camins s’hi pot anar i tornar, retornar.
-Per aquest no. Si el comences a fer en un sentit, a mida que vas caminant, es va esborrant al teu darrera.
-Ja! Això no t’ho creus ni tu! Per què m’ho dius això?
-T’estic dient que no tornis!
-Això es diferent: tu no vols que torni, però jo puc tornar…pel mateix camí, o per un altre que em porti al mateix punt.
-Doncs a mí no m’hi trobaràs.
-Cap problema. Aquest no és el problema. Jo puc tornar i marxar i tornar una altra vegada. Sé que cada vegada puc trobar una situació diferent, però no em diguis més que el camí no té retorn.
-Ets molt tossut. Els teus retorns són només ganes de demostrar que existeixes i sempre vols tenir raó. Necessites dir que has marxat però que sempre tornes. Qué pesat!
-D’acord, tu guanyes. No tornaré, i ja veuràs que em trobaràs a faltar. Espero però, que no trobis el camí si em vols venir a buscar.

Montse Butterfly

CABALLO DE TROYA

Hacía tiempo que se había olvidado. Desde aquella primera vez en que desconcertantemente brotó, tras haberse introducido en su adolescente cabeza por medio de un caballo de troya, la melancolía había ido autoinvitándose periódica, aunque menos inesperadamente en cada nueva ocasión, hasta el momento en que ya fue capaz de anticiparse y poder pertrecharse contra las invasiones de ese ejército que le sumía en un estado de apatía y tristeza durante largos periodos de tiempo. Quizás, debido a ese conocimiento de las rutinarias y previsibles tácticas de su enemigo, éste, un buen día se retiró, y desapareció.

Ahora, al cabo de muchos años, había regresado pillándole con la guardia bajada, por lo que el retorno del invasor, disfrazado esta vez de cansancio, rutina y desánimo, estaba causando mayores estragos. Tumbado en el sofá, traspasando las imágenes de una muda televisión encendida, trataba de reflexionar sobre el motivo que le había hecho no advertir las señales que, invariablemente, anunciaban un próximo ataque, y esta vez, una inexorable y rápida conquista.

La retención de las imágenes de unas impersonales masas corriendo caóticamente en todas direcciones, esquivando escombros y chatarras en llamas, y dejando al descubierto cuerpos desmembrados y sanguinolentos, uniformes y miradas perdidas, le proporcionó una razón: la confusión. Apagó la tele con el mando, se incorporó, y en la habitación en penumbra se desnudó y se metió en la cama, arropándose con las sábanas revueltas de la noche anterior, y solicitando una tregua a las tropas que se habían apoderado de él. El entresueño, le chivó la necesidad de ganar tiempo para poder coger fuerzas, organizar la resistencia, y acometer la reconquista. Luego, se durmió.

Josean

EL RETORN

Una vegada va haver-hi una guerra d’aquelles que ningú va guanyar. I si algú va perdre molt va ser la gent del poble, que va perdre cases, amics, familiars, conreus, i massa sovint la pròpia vida, i si algú va perdre encara més van ser els soldats perquè a mes de tot això varen perdre la dignitat. I trobem un soldat sense amics, sense feina, sense diners i sense dignitat. Camina coix per una ciutat cremada que reflexa com es veu a si mateix, el xiuxiueig de la por li recorda tot el que ha vist fer al seu voltant i el silenci de la vergonya tot allò que ha estat capaç de fer.
Sent el dolor del seu peu i com puja cap al seu cor multiplicant-se per tot el dolor que ell ha causat. No te camí, no te on anar, sols deixa que les seves sabates plenes de taques vagin ressonant a cada pas. Es fa fosc i segueix caminant suburbis enllà, deixant que la ciutat perdi el seu nom i que el fred cremi la seva pell. En la nit sense estrelles no avança si no que fuig, fuig de tot el que no vol veure i sobretot fuig de tots aquells que no vol que el vegin.
L’alba el troba a prop d’un poble i els sorolls del despertar li fereixen les oïdes recordant-li la terra on va néixer. S’ofega amb les seves llàgrimes i sense mirar més s’allunya pas a pas de totes les coses que li fan mal.
Passen dies, i passen nits, passa gana i passa set, passa por i passa pena. L’hivern arriba portant els seu colors i apagant tots els sorolls del bosc. El noi ja torna a ser noi i ja no és mes soldat. El vent i la pluja han anat esborrant les macules de la seva pell i la pols del camí ha acabat tapant tota senyal de l’uniforme. La soledat li pesa com una llosa.
Quan la primavera arriba la fragància de les flors de colors li sembla especialment coneguda. Sent que algú crida el seu nom. Ha tornat a casa.

Herman