viernes, 17 de julio de 2015

RELOJES PARADOS / RELOTGES ATURATS





GSM
-¡ El siguiente ¡ Apellido
-Rolex
-Años en el paro
-Uno
 Curriculum excelente. Marca indiscutible. Señor reloj lo siento. Las Iglasses están siendo más utilizadas que usted por los consumidores de lujo. Intentaré referenciarle por sus credenciales como asesor en un        museo en Londres.
- ¡ El siguiente ¡
-Casio
Curriculum: precisión, tecnología y fiabilidad. Veamos que puedo hacer porque los pulsometros digitales       han invadido las muñecas y brazos de los deportistas. Intentaremos enviarlo a Andorra donde quizás un         jubilado comprador le de empleo.
-  ¡El Siguiente!
-Swatch
Curriculum: divertido, marketing excelente. Veamos los teenagers ya tienen Iphone para mirar la hora. Bien quizás le encontremos algún hueco para los niños por debajo de siete años que aún no tienen móvil adquirido.

Señores y señoras relojes procedan a anotar sus nombres en esta lista para que les pueda atender mañana. 

Y así tristemente empezaron a escribir sus nombres: Omega, Tissot, Seiko, Cartier, Lotus, Citizen, TagHeuer, Bulgari y Viceroy.


Susana




GRUPO DE GENTE AL SOL

Cada tarde de domingo la dedicaba a visitar a su tío en la residencia donde éste estaba ingresado.

Eran unas visitas con frecuencia tediosas para el joven.  A veces entretenía a su tío jugando con él al dominó.  Otras, cuando su tío estaba más hablador, intentaba recabar información sobre navegación,  de lo cual su tío había sido un experto, con la esperanza de poder navegar en la barca que posiblemente heredaría. 

Ultimamente su tío estaba muy poco activo mentalmente y las tardes del domingo transcurrían en una escena de abuelitos bien arreglados, sentados al sol, con las miradas perdidas hacia el infinito.  Era como si el tiempo se hubiera detenido para todas esas personas excepto para el sobrino, que, sentado también, devoraba las páginas de un libro de barcos.

Por fin llegó el día soñado.  El día en que la barca era suya y podría navegar.  Tras realizar todas las revisiones y reparaciones mencionadas en el manual, se dispuso a zarpar mar adentro.  Tan ansioso estaba de verse rodeado de ese mar de dimensiones infinitas, que no reparó en que se había anunciado un temporal.  Tras dos horas de placer de verse manejando su velero que se deslizaba con el impulso de un suave viento,  el cielo comenzó a agrisarse.  El azul del mar también se estaba haciendo gris, y después negro.  Tendría que darse prisa para regresar a la costa.  Arrió velas, encendió el motor y tras muchos esfuerzos logró cambiar la dirección para dirigirse a tierra.  Pero el viento aumentó repentinamente, las olas eran de varios metros, el cielo ya casi negro y la lluvia, torrencial entre truenos y relámpagos.  Sintió miedo.  Intentó pedir ayuda con la radio, pero ésta no funcionaba.  El agua inundaba la barca que se inclinaba de un lado y de otro, fue lanzada a la deriva hasta chocar con unas rocas. El joven se vió en el agua, nadando como podía y sin poder ver hacia dónde se dirigía, hasta que agotó sus fuerzas.  Era de ya de noche, tenía mucho frío, y el temporal continuaba.  Supo entonces que iba a morir.  Perdió su miedo, recordó a los abuelos del geriátrico con las miradas perdidas en la atemporalidad, y descansó en paz.


María Jesús (Mariajes)



RELLOTGE ATURAT

Les estances estaven mig en penombra, les grans finestres tapades per unes cortines grogues espeses, deixaven passar una llum tènue. Els mobles coberts amb roba blanca, semblaven fantasmes. Però el que més em cridaval’atenció, és la quantitat de rellotges que hi havia a cada sala. En alguna d’elles vaig veure’n fins a tres, molt treballats i amb ornaments i figures, que feien veure que els aguantaven. Però tots estaven aturats. 

El temps s’havia parat en aquelles cambres. Jo anava ambl’uniforme de vigilant del palau. M’havienen carregat, juntament amb el meu company, que retirés les fundes dels mobles de cada sala i obris totes les cortines, per deixar-ho a punt per a  la visita dels turistes, l'endemà.

Era un palau preciós que havia estat tancat per obres feia un any. Per fi s’obria al públic i jo era la guarda vigilant que feia que els visitants no traspassessin elscordons, ni toquessin les obres d’art. En aquell lloc, s’havien celebrat festes i banquets molt importants, dos segles enrera.

Però els rellotges estaven paralitzats. Anava recorrent les habitacions i em vaig quedar glaçada: tots ells marcaven la mateixa hora, les onze de la nit. Pensava, qui ho hauria posat així.

El dia següent a les nou del matí vam obrir. Ja feia estona que a l’exterior s’havia format una cua llarguíssima de visitants. Moltes persones de diferents països, volien veure el palau.

Jo, vestida amb l’americana i pantalons reglamentaris, tenia cura que ningú toqués res.

A migmatí va entrar un grup amb la guía d’espanyol. Vaig seguir-la una estona i va dir molt misteriosament que l’última persona que hi visqué, va ser el marquès. La seva dona moria sense donar-li un hereu, i ell va tenir amors amb una noia del poble, que va tenir un fill seu. Quan ella li digué que volia que l’ajudés en la manutenció del nen, ell si va negar. La va fer fora de la vila, i va dir a tothom que no la coneixia. Ella el va maleir, i així fou com als tres dies va morir d’un mal desconegut, al vespre després de sopar. L’endemà el van trobaramb un rellotge a la mà. Marcava les onze de la nit. Era llegenda o realitat?

Laia


RELLOTGES ATURATS
El meu amic l’inspector Laertes i jo, havíem rebut una notificació del inspector de la policia de Girona, que ens assabentava de que tenien noves dades sobre el nostre antic i psicòpata amic el Doctor Ribó, que ja sens havia escapat varies vegades. Es veu que continuava amb els seus experiments de genètica, i aquesta vegada estaven desapareixent del carrer dones en situació de pobresa i exclusió social, no més grans de 40 anys, pel que l’inspector Queralt, qui se’n recordava del cas que havia sortit als periòdics de l’ ADN modificat, es va posar en contacte amb el meu amic Laertes, per invitar-nos a fer-li una visita i posar-nos al corrent, per que hi havia una clara correlació entre els dos casos. Els serveis socials, havien donat l’alarma dels casos de les dones desaparegudes.

A primera hora del matí, vam agafar el regional cap a Girona. Ens esperava un viatja de dues hores, així que vaig portar-me el joc d’escacs de viatja que tenia a casa. Sempre m’he preguntat, que el meu amic Laertes, essent tant enginyós i intel·ligent, no em pogués guanyar quasi mai a aquest joc.
En arribar a Sant Celoni, ja ens vam adonar de que hi havia quelcom que no rutllava. El tren va començar a anar cada vegada més a poc a poc i de tant en tant s’aturava.  Vam preguntar al revisor si era normal aquestes aturades, i ens va dir que no, menys encara en un dia laboral com aquell dia, i que no tenia coneixement de cap incidència.

Laertes va trucar pel mòbil a l’inspector Queralt de Girona, i li va comentar el que passava. Això feia olor a socarrimat, em va dir en Laertes. I tenia raó, perquè tot d’una el tren es va aturar a l’estació de Maçanet-Massanes, i d’allà no es movia. Laertes, va anar a buscar al revisor que estava a l’altra punta del vagó i van parlar amb la central, per veure què hi  passava. Tothom estava aterrit a la central, perquè els rellotges que donen la sortida als trens de l’estació de Maçanet-Massanes, s’havien aturat i no entenien perquè, i els tècnics estaven treballant a dojo, perquè s’apropava a la via un tren de Alta velocitat i col·lidiria  amb el tren on anàvem nosaltres cap a Girona. Laertes, va estar parlant pel walkie-talkie amb el cap de la central, i tot d’una ens diu al revisor i a mi que l’acompanyem fins a 200 m. de l’estació on hi havia un canvi d’agulles antic, però que per sort encara va funcionar, just a temps al mateix moment que  l’avant ja estava a sobre nostre. Tot i que el conductor de l’avant estava avisat per la central del que hi passava, aquests trens triguen a reduir la marxa bastant més que un tren normal, pelque tot i que no anava ja a gran velocitat, hagués estat un desastre la col·lisió a l’entrada de l’estació.


Ara ja estaven més que segurs  de que el nostre psicòpata Doctor, s’havia declarat en enemic número ú nostre. Naturalment vam prosseguir el viatge  fins a arribar a Girona, i trobar-nos amb l’inspectorQueralt, encara que Laertes sabia molt bé que Ribó ja hauria volat d’allà en assabentar-se que havia fracassat el seu pla.

Al dia següent, l’inspector Queralt ens va trucar per comunicar-nos que havien estat trobades les dones desaparegudes en bon estat, i que ens passaria un informe complert de totes les declaracions que fessin.


Lola Ruiz Jurado.




viernes, 3 de julio de 2015

LA RUEDA



LA RUEDA DE LOS INDIOS VOLADORES
Una vez más los cuatro se lanzaban al vacío cabeza abajo, sujetos por un pie con cuerdas atadas también al palo volador.  Los cuatro indios nahuas, vestidos con ropa vistosamente coloreada, formaban una estrella de cuatro puntas que giraba alrededor del palo dibujando en el cielo una rueda cuyo diámetro iba en aumento cuanto más se acercaban a la tierra.  

Llevaban dos años de sequía.  Esta vez trajeron un tronco altísimo para realizar el ritual de la fertilidad.

Nadie se percató de que una mujer de la tribu había osado tocar el palo volador.  Ella no había dicho nada, por supuesto, evitando así ser culpabilizada en caso de otro fracaso del rito.

A uno de los cuatro indios de la rueda se le aflojó la cuerda que ataba su pie y salió despedido por el cielo con dirección a la nada, a su final –pensaron todos.  Pero cuál sería su sorpresa cuando no solo no se estampó contra el suelo sino que su  ligero cuerpo flotó y planeó el tiempo suficiente para ir a aterrizar encima de un nopal.

Todos quedaron boquiabiertos.   Y sus bocas se abrieron más aún de la alegría al oír la fina lluvia que por fin descendía sobre ellos, y que se instalaría durante el tiempo suficiente,  a pesar de la falta de rigor en la realización del rito.

María Jesús (mariajes)



RODAMÓN
Volia conèixer una nova manera d´entendre la vida, tenir la certesa de què el món és bonic i sobreviure enmig dels caos manipulats i les crisis creades; no volia haver de demanar-me a tota hora si té sentit l´existència. Vaig decidir cercar l´essència de tot dins cultures diferents i perdre´m a poc a poc, caminant per l´asfalt i per camins. Vaig tancar els ulls i amb un sospir vaig fer rodar el meu dit sobre un mapa del món. Vaig escollir el moment precís per posar-ho damunt el paper; vaig obrir  els ulls impacient i vaig descobrir el meu destí: el Sàhara. 
– Avui la vida em parlarà en àrab. El color del cel es confondrà amb els carrerons d´un poblet del nord. Veuré noves formes, nous rostres, noves maneres de mirar. No sé si sabré viure en aquesta terra, tanmateix sento la necessitat de respirar més profundament, xuclant cada minut com si fos l´últim.

Al Sàhara s´atura el temps. Aquí puc entendre l´infinit, la blancor i el silenci. Sempre havia pensat que enmig del desert sentiria la necessitat de cridar de eufòria: m´equivocava. Només volia callar; callar amb la boca mig oberta i respirar la serenor des de aquí fins al final.

Caminaré amb fermesa, continuaré el meu rumb, no sé cap on encara, abraçant els meus somnis per a no oblidar-los.

Marta Albricias




LA RUEDA
Para él todos los días eran iguales. A la salida del sol se levantaba y cuando había desaparecido
la luz, se acostaba. La rueda del tiempo no dejaba de dar vueltas. Las semanas sucedían a los días, y los años pasaban inexorables, sin detenerse ni un solo segundo. Su vida formaba parte de un engranaje, que no fallaba nunca. En cada estación desempeñaba los mismos trabajos, que había aprendido antes, de su padre. Preparaba la tierra, sembraba y recogía la cosecha. Sólo una vez al año bajaba hasta el pueblo con su carreta para vender sus excedentes y comprar algunas cosas. No se relacionaba con nadie, y por ello su fama de viejo huraño y extraño crecía, y era motivo de habladurías. Sólo conoció a su padre, muerto hace años, que había vivido de espaldas al mundo.
Al estallar la guerra en el país, su vida transcurrió como siempre. Las campanas lejanas del pueblo, que anunciaban la presencia del enemigo, eran las únicas que perturbaban su soledad.
Pero una noche, se despertó al oír unos golpes en la puerta. Los perros no ladraron, y bajó escaleras abajo para averiguar de qué se trataba. En la entrada encontró un joven en el suelo, ensangrentado, que le pidió auxilio. Era un soldado enemigo. Había dado sus últimos restos de comida a los animales para que no lo atacaran. Él lo llevó a casa y lo acomodó en un camastro.
A las pocas semanas estuvo casi recuperado y se incorporó.
Durante su convalecencia, los dos hombres no habían hablado ni una sola palabra. Mientras, la rueda del tiempo giraba impasible.
Vivieron en paz a pesar de haber nacido en bandos diferentes.
Un día como los anteriores y ya en avanzada edad, el anciano no despertó y el joven lo enterró, con gran pena.
El verano siguiente, bajó al pueblo a vender parte de su cosecha. Nadie le preguntó quién era. La guerra ya había acabado, y los vecinos se preocupaban de su supervivencia inmediata.

Los años pasaron y el hombre solitario siguió en el mismo lugar, como si esperara el próximo relevo.

Laia 



LAS RUEDECITAS
Estos estúpidos policías se creen que los agentes del C.N.I tenemos un carnet, como si ser agente secreto fuera igual que ser socio de un club de fútbol. “¡Acredítese!”, me gritaban. Ya he visto yo que no estaban dispuestos a creerme, así que me he limitado a decirles mi nombre, rango y servicio al que estoy adscrito, “Iniestrilla, agente especial de la Sección de Control del Tráfico de Armas Nanotecnológicas”, les he repetido imperturbable una y otra vez.

Ellos se exasperaban ante mi sangre fría, “¿por qué quería robarle el portátil a aquel caballero?”, me preguntaban con insistencia. Tendría que estar loco, para haberles revelado a estos ineptos policías, que llevaba semanas siguiendo a “aquel caballero”, que en realidad es un peligroso traficante de armas, que por fin hoy, en el inacabable trasbordo de metro de Paseo de Gràcia, he visto como le pasaban un móvil, en el que se ocultan los planos de una secreta y destructora arma, que yo no quería robarle el portátil, que ha sido una maniobra de distracción, con el objeto de provocar una pelea, para quitarle el móvil, el cual ahora está a buen recaudo en mi bolsillo. No les he dicho nada, Iniestrilla está entrenado para soportar los más feroces interrogatorios.

Estos torpes agentes de la ley no saben quién soy yo. No conocen aIniestrilla cuando se pone en plan vengativo. No pueden ni imaginarse el infierno que se les avecina por interferir en mi misión. Si es que ya lo tenía acorralado contra un anuncio del eterno pasillo de trasbordo. “¿Qué hace usted, hombre de Dios?, deje el portátil, ¡haga el favor!”, me decía el traficante, víctima de mi hábil estratagema y ¡zas!, en este momento, han tenido que intervenir estos aficionados, confundiéndolo todo y llevándome detenido.

Mi situación es crítica, no desesperada, aún puedo usar mi mejor arma, mi cerebro. Solo tengo que poner en marcha las ruedecitas de mi máquina de pensar y tendré un plan para fugarme de esta celda. Sin embargo, esta luz cenital que no puedo apagar ni dejar de ver, aunque cierre los ojos y me dé la vuelta, me perturba, no me deja concentrarme “¡Guardia esa luz, coño!”

Ahora sí, han apagado la luz y las ruedecitas de mi cabeza pueden maquinar un plan liberador. Si es necesario, me haré el invisible, como hago para no tomarme la medicación.

Felipe Deucalión