EL ESPEJO, EL MIRALL

ANA

Nunca había pasado por esa calle y mira por donde lo había encontrado.

Era precioso casi mágico, miro a su alrededor para saber si alguien la observaba.

-No hay nadie-pensó.

Lo recogió con sumo cuidado y lo envolvió en un pequeño pañuelo que llevaba en el bolsillo.

Paseaba muy contenta por las calles con la mano en el bolsillo para comprobar que seguía llevando consigo su tesoro. Se acercó a una de las panaderías donde sabía que le darían algo para llevarse a la boca.

-Si esta vez me dicen que no, no importa-se dijo, hoy era su día de suerte, lo había encontrado.

Recogió de la panadería un par de croissanes y un chocolate caliente y se fue a su casa, bueno lo que ella llamaba casa desde hacia ocho años, cuando se encontró abandonada a su suerte.

Se acomodó entre sus cartones, tomó un sorbo de chocolote y le dio un mordisco a uno de los croissanes. Luego y con mucho cuidado sacó su tesoro del bolsillo lo destapó.

Se quedó pensativa, aún lo recordaba, era un espejo. A través de él vio la farola que le alumbraba por las noches, la ventana desde donde surgían bellas melodías de vez en cuando, el árbol que la cobijaba los días de más frío y por supuesto a Ronda, su amiga la gata. Pero a quien no reconoció fue a la chica de grandes ojos negros que aparecía desdibujada en el espejo.

Sorprendida se levantó, caminó unos pasos sin dejar de mirar el espejo. Tropezó con un compañero de callejón y le preguntó:

-¿Conoces a esta chica?.

Él se asomó al espejo y con una sonrisa le dijo:

-Ana, eres tu.

Ana respiro hondo, le sonrió también y con mucho cuidado volvió a envolver su tesoro y lo guardó en su bolsillo pensando para sus adentros:

-Hoy es mi día de suerte, sin duda.

Anuleva

EL ESPEJO

Era una casa grande, antigua, restaurada, pero manteniendo ese aire rústico propio de las casas de pueblo. Había llegado hasta allí con la intención de pasar unos días de descanso. Buscaba tranquilidad, poder desconectar del trasiego que se vive en el día a día en la gran ciudad. Necesitaba un poco de espacio para poder pensar, reflexionar sobre algunos aspectos de mi vida que habían perturbado mi paz interior. Habían pasado ya casi cuatro meses desde que me separara de Paul y aún seguía pensando en él, y sobre todo, cada vez que me ponía a pensar en todo el daño que nos habíamos hecho, todo mi ser se inundaba de una enorme tristeza.

Me instalé en una habitación del piso de arriba, un espacio amplio, con muebles antiguos: una cama, un armario y una cómoda de principios del siglo pasado, con un espejo en el que las manchas del cristal eran testigo del paso de los años. Era un espejo que me inspiraba misterio, tal vez fuera porque guardaba los secretos de muchas vidas, de mucha gente. Cada vez que pasaba por delante de él lo miraba de reojo, no me atrevía a mirarlo de frente, era como si me recordara mi vida. El mirarlo me incomodaba.

Había pasado una semana desde mi llegada a la casa, ya me sentía más cómoda en ella. Los objetos y los espacios empezaban a resultarme familiares. Me sentía bien, el espejo me sonreía, pero seguía pensando que no me gustaba tener un espejo en mi habitación, ojos que no ven, corazón que no siente.

Maria José

EL MIRALL DE LA LAURA

Va quedar tot esmicolat, trencat en un munt de bocins. La Laura s’ho va mirar i amb molt de compte per no tallar-se en va agafar el primer tros. No era gaire gran, tenia forma de triangle despuntat i amb prou feines s’hi veia mitja cara. “ui! Que seria que estic. Doncs llavors la posarem aquí, a la part dels estudis, que una mica més de serietat segur que em va bé”. I amb una bona dosi de cola el va enganxar damunt la base de fusta i el va encerclar amb pintura blava. Perquè els estudis li varen fer pensar en el color blau i no en el verd o el taronja ni s’ho va plantejar, ja tenia a les mans un altre tros de mirall. “Ei!! Aquí si que m’hi veig maca, Aquest és per quan em vulgui sentir bé” I el va plantar ben al mig, amb floritures de color rosa i unes estrelletes que tenia guardades.

I així va seguir, bocí a bocí: “ aquí estic somrient, al sector amistat”, “jaja, aquí faig cara de pallassa, per quan faig de monitora”, “”I quina mirada més provocadora m’ha quedat, tinc molt clar on la posaré”. Triava el tros, decidia el seu lloc, l’enganxava i el decorava amb les pintures i algun dels trastos que havia anat acumulant dins de la seva capsa dels records.

El temps li va passar volant i quan va acabar i va mirar el rellotge era molt tard. Però encara es va prendre el seu temps. Va posar la seva obra dreta damunt del llit i se la va mirar. El resultat era realment una cosa ben estranya, plena de colors, reflexes i records. La Laura no ho va dubtar “aquesta si que sóc jo!! He aconseguit el mirall perfecte”

A corre-cuita es va pintar els llavis amb el fragment de la mirada provocadora i va sortir corrents, confiant amb que l’amor que li declarava el Marc fos suficient per mantenir-lo esperant mitja hora a la cantonada.

Herman

EL MIRALL

La conec des de fa anys, des que era una adolescent i abans d'anar-se'n a l'institut es pentinava sense parar de mirar-me, jo també la mirava fixament, descobrint les seves faccions.
Des d'aquella època ens hem vist molt sovint. Sempre que em veu se m'acosta i em somriu, jo li torno el somriure. De vegades em fa ganyotes i es posa a riure, jo també ric quan ella riu. Quan estem junts ella se sent a gust, i no té cap por de compartir amb mi tots els seus secrets. Algun dia quan escolta música li agafen ganes de ballar i comença a fer moviments sensuals mirant-me, jo tampoc puc deixar de mirar el seu cos, com es balanceja a un costat i a l'altre amb total desinhibició. Ella sap que estem els dos sols, i que ningú pot trencar aquesta intimitat que es crea entre nosaltres. És molt especial per a mi i crec que ella ho sap.
Ella sap que m'agrada, sap que si passo temps sense veure-la la trobo a faltar. Ella tampoc s'imagina la vida sense mi.
Ho noto, sobretot, en la forma en que em mira...

Maite

EN LA FOSCOR

Diuen que si, a les fosques, poses una espelma al teu costat dret i una altra a l’esquerra i et quedes davant del mirall uns minuts, al cap d’una estona veuràs al diable.

Va ser fa molt temps. A l’habitació, la nit, les espelmes, el mirall i jo. La por i l’ ànsia s’alternaven. Por que passés alguna cosa esgarrifant, ànsia perquè no passés. Algú podia creure una història així? Qui sap.

Llavors ho vaig veure. Al davant meu aquells ulls, mirant-me des del mateix origen del món. Foradant el meu cap, van baixar al meu cor i, lliscant més avall, em van deixar buida, sense alè, sense sang. Em van portar pels aires plens de núvols foscos. Em van baixar al més profund de la terra mentre buscava respostes. Un mar de tinta negra, negra i vermella.

M’esgarrifava el crit que brotava dins meu, un crit sord de poder, de por i de mort.

Tots aquells que van anar abans que jo volien avisar-me, fuig, fuig, fuig... Però jo caminava, corria, volava a la velocitat del pensament, enfollida pels plors i el dolor dels qui clamaven. Tot era èxtasi, tot em pertanyia, tot era jo.

Em van trobar a l’endemà caiguda al terra, als diaris van dir que va ser un atac de cor... qui sap.

Ginebra/Esther

ELS MIRALLS DE LA LÍDIA

La Lídia es va llevar i com cada dia el primer que va fer va ser mirar-se al mirall. Era tan guapa! Tothom li deia que ho era molt de guapa. Des de ben petita, els pares, els avis, la família en general, coneguts i desconeguts sempre li havien dit. Quan anava creixent la cosa no va canviar. De maneres diferents només rebia comentaris sobre la seva bellesa: ets preciosa, quins ulls tan expressius, et vas fent gran i més guapa… Si tothom li deia, per força havia de ser guapa. La Lídia n´estava tan convençuda que sempre va pensar que quan pugués es presentaria a Miss Univers. Res de passar primer per Miss Bages o Miss Espanya. Ella aniria directa al cim de les belleses! Però aquell matí quan va sortir de casa i es va trobar a la veïna del primer segona amb el seu fill de quatre anys, el nen li va dir:

-Lletja! La Lídia no en va fer ni cas! Quan era a la porteria es va tornar a mirar al mirall. Però si estava súper bé! Camí de l´institut continuava sentint aquell lletja i per fer-lo callar es va anar mirant a tots els aparadors per recomprovar la seva bellesa. Només arribar a l´institut va anar al lavabo per tornar a veure´s reflectida al mirall i assegurar-se que continuava sent la més maca de casa, de l´escola, del barri, la qui podia arribar a ser Miss Univers. Aquell lletja, però, li havia fet mal i li va fer trontollar el seu convenciment de ser de veritat tan guapa.

Es va mirar i remirar, de perfil, de front, fent cares i carotes. Res! Definitivament ella era guapa i ningú la podria convèncer del contrari. Quan va surtir del lavabo va veure en Marc amb la seva colla d´amics. Ell sí que era guapo, i simpàtic! va pensar la Lídia. Però no semblava que en Marc tingués molt interès per la Lídia. Pensarà que sóc lletja? va ser la seva pregunta just abans d´asseure´s i començar la classe de mates.

Butterfly.