NOSALTRES MATEIXOS

EQUACIÓ

Tu mateixa… la frase habitual que es fa servir quan no es tenen ganes de mullar-se a l´hora d´aconsellar algú. Jo mateixa acabo de buscar al Pompeu Fabra el significat d´aquest mateix / mateixa. El senyor Fabra indica que és un demostratiu d´identitat, que postposat a un pronom o a certs adverbis els enfasitza. Aleshores, jo mateixa, sóc jo i ningú més. En aquests moments no tinc massa ganes de parlar de mí. En unes setmanes hauré pres una decissió que canviarà la meva manera de viure i segurament el jo mateixa d´avui serà una mica diferent. Un mateix està fet de les experiències passades, del conjunt de les vivències del moment i perquè no? De les que espera tenir més aviat o més enllà en el temps. Per això, en aquests moments quan no està clara una part de l´equació no puc pensar en un resultat determinat. Més aviat diria que estic en procés de resoldre una integral, allò que realment era una suma de parts petites que anaven canviant a cada moment. Per tenir-ho tot més definit només jo mateixa he d´escollir un dels camins que ara tinc al davant.

Butterfly

10 COSES BONES

Fa un any vaig fer un curs de intel·ligència emocional i la professora ens va fer una llista de les nostres virtuts per què les recordéssim en els moments baixos. Des de llavors porto una targeta a la cartera amb 10 frases que diuen bastant de mi mateix.

“Ets una persona de principis” Procuro no dir-ho en públic, penseu que la targeta és sols per mi. Fa temps que vaig descobrir que em comporto com se suposa que s’ha de portar algú de principis, que els que diuen tenir principis facin ben bé el contrari és el motiu per el que prefereixo no dir-ho gaire fort.

“Els teus contes sempre han agradat” Ni un conte a tothom, ni a algú tots els contes, però al menys els contes que he fet per algú li han agradat a la persona a qui anaven dirigits.

“Ets molt intel·ligent” I una mica fantasma, és clar, però m’ho heu de deixar passar.

“Veus coses que molts no veuen” I segur que me’n perdo moltes, i a sobre el millor de veure-les sempre és ensenyar-les als altres.

“Saps estimar” encara em costa una mica deixar-me estimar, però quan estimo ho sé, i ser fer que les persones es sentin estimades.

“Cuines molt bé” I millor si ho faig per els demés, quan vulgueu os convido a sopar.

“Saps disfrutar de les petites coses” I això es fantàstic per la meva economia per què m’entretinc amb qualsevol cosa, llàstima que també m’agradi la bona vida.

“T’agrada ser feliç” Potser sembla senzill, però des de que he vist persones que cada cop que són felices se les enginyen per espatllar-ho, tinc molt clar que això és una virtut. I encara que a vegades jo també em trepitjo a mi mateix, tinc clar que és el que prefereixo.

“Encara no has parat de millorar” és tot un rotllo que aquestes millores a vegades triguin tant en arribar, però ho tinc clar, segueixo endavant.

“Coneixes el valor de les paraules” A aquestes alçades encara ho dubteu? Os en regalo una de ben valuosa per què escoltant-me os ho heu guanyat: AMISTAT.

Herman

LA SALETA

Aquesta és la sala. Té molta llum natural, m’encanta. No li poso persianes perquè m’agrada sentir com el sol il·lumina cada racó de l’habitació.

El meu refugi és aquí, entre els coixins vermells. M’assec arraulida al sofà i somio. No, no, no és un somni realment, és més aviat aquella estona en què els pensaments volen sense límits, sense esquemes, sense plans... És que, és tan cansat això de planificar! Em passo tot el dia rumiant i planejant el que faré després, demà, la propera setmana, l’any que ve, dintre de cinc anys... tot per no res, tan punt acabo d’organitzar-ho tot, la vida, en un obrir i tancar d’ulls, m’ho envia tot en orris i altre cop a començar, vinga a fer més plans..., sembla que no aprenc.

Per això m’agrada venir aquí, em preparo un cafè ben calentó, a vegades acompanyat d’un bocinet de xocolata (ais, sublimant els sentits!) i, abraçada al coixí, em deixo anar. Si tanco els ulls veig un món sense barreres ni rigideses ni més normes que el sentir-se bé i fer sentir bé als altres. Les imatges es succeeixen sense solta ni volta, escenes oníriques on s’encadena una emoció amb una l’altra, sensació rere sensació, fins construir un entramat confortable amb el que em cobreixo de dalt a baix, mentre el meu cos es torna cada cop més pesat, més pesat, més pesat...

Ginebra.

NOSOTROS MISMOS

¿Y quien soy yo? ¿Que quiero en realidad? Me cuesta tanto ya conectar con ese yo distorsionado e inalcanzable para mí... Pero ¿acaso alguna vez lo hice? ¿En alguna ocasión pude alcanzar mi zen y profundizar en mis más recónditos adentros? Con franqueza, no, pero un no rotundo, contundente, triste, rabioso...y no se cuantas definiciones negativas más. Nunca hable de tu a tu con mi propio ser ¿fue la incapacidad o tal vez el miedo a que podía encontrar? Ahora quisiera saberlo o tal vez no. No voy a llorar, no una vez más, no voy a llorar, no por ello al menos. Si por romanticismo y sensibilidad porque me da la gana y me relaja hacerlo. ¿Quien soy yo? dímelo tu y valorare si quiero o puedo serlo.

Hoffman

VIAJE EN TREN

El tren comenzó a moverse. Mi mano se agitaba, a través de la ventanilla, con un gesto de despedida, mientras mi sonrisa se iba desdibujando de mi cara. La velocidad fue aumentado gradualmente, y aquellas cuatro personas queridas que quedaban de pie, en aquella estación vestida de otoño, iban empequeñeciendo poco a poco hasta reducirse a cuatro puntos que terminarían desapareciendo en el horizonte. En aquel momento un nudo se instaló en mi garganta, la tristeza me invadió, y me llevó a pensar que las Navidades estaban próximas y que en poco más de dos meses estaría allí de nuevo. Ahora estaba sola, con cuatro desconocidos en aquel compartimento de aquel tren con destino Barcelona.

Enseguida llegó la noche, una noche en la que sentimientos, emociones y montones de pensamientos iban desfilando hasta convertirse en un todo. Sentimientos de tristeza, ilusión y entusiasmo se confundían en aquel momento que marcaba la frontera entre pasado y futuro, entre final y principio, entre un antes y un después. Atrás quedaban recuerdos, historias vividas, seres queridos y un sinfín de elementos que contribuían a forjar la identidad de una adolescente de diecisiete años. Estaba ilusionada con ir a estudiar a otra ciudad, una ciudad más grande que la mía, más moderna, y la idea de descubrir otro mundo, para mí un mundo nuevo, me fascinaba. La inquietud y curiosidad de cómo sería todo, cómo serían mis nuevos compañeros de clase, mis nuevos amigos.

Cuando desperté, por la mañana, la claridad del día llenaba todo el compartimento. Sentí que el cielo era extrañamente azul, ni una nube, ni un fugaz reflejo. Mar y cielo se confundían en una espesa liquidez que helaba el paisaje. Las estaciones pasaban, los pueblos, la telaraña de vías, otros trenes, los campos de cultivo. Al fondo, difuminada por una enorme cortina gris, la gran ciudad se extendía hasta perderse en el infinito. Minutos más tarde el tren se introducía en el túnel de la estación. Era como si éste lo engullera de un solo trago para dirigirlo hacia sus entrañas. La estación de Sants era mi punto final, y allí estaba yo, en aquel tren, en las entrañas del túnel, en aquel salto hacia la nueva vida.

Maria Jose

SÓC UN PEIX

Sóc un Peix

Em capbusso fins al fons del mar

M’atanso als altres peixos

Nedo entremig d’ells

Sóc un peix

Respiro sota l’aigua

I no em canso de nedar

L’aigua em fa pessigolles

Sóc un peix

Els altres peixos em miren estranyats

No saben que sóc com ells

Si m’acosto massa s’espanten i se’n van

Jo insisteixo en anar-los al darrera

De quan en quan un

quasi es deixa tocar

És més valent que els altres

Molts van junts

Formen com un núvol,

Es mouen tots alhora

Jo vaig sola

Maite