martes, 12 de mayo de 2009

LES COSES EREN BONIQUES, LA VIDA NO GAIRE

2 DE MAIG

Estimat diari:

Acabo de dinar amb la Núria i arribo amb el cor ple d’angoixa. Des de fa uns mesos no és la mateixa, i no és estrany amb tot el que li ha anat passant. El mal silenciós que se la menja per dintre com un cuc arraulit al cor d’una poma, les visites mèdiques incessants, les llargues sessions de quimio, els terribles dies que hi segueixen...i a l’horitzó l’ombra amenaçadora de l’operació.

És una gran dona, forta i intel·ligent, sempre tan aguda, tan metòdica i meticulosa, em dóna enveja la seva ment punxant com la punta d’un bisturí... la metgessa, sembla una ironia. Crec que precisament ara la seva professió és un entrebanc, amb tota la informació que disposa la seva ment, el paper de “pacient” no li acaba de fer el pes. És una gran analista, sempre estudia amb molta cura tots els vessants dels problemes o de les decisions a prendre. Fins i tot un pèl massa, a vegades li falta una mica d’espontaneïtat a la vida, o potser sóc jo, que vaig de racional i sovint sóc un tabalot. Però, puc assegurar-te diari que, darrerament, he anat veient com el pas de la malaltia li deixava visibles empremtes, tan interiors com exteriors: la cara, la pell, el cabell, la moral..., un deterior palpable en un rostre estimat.

I ara, al damunt de tot, l’abandó. Ell la deixa sense cap raó concreta, per egoisme, per immaduresa, per por, o perquè sí. En el fons tan se val, la qüestió és que marxa. Així, el cuc que li rossegava l’interior està fent seu, també, el cor. Un cor que es trenca en mig d’un físic tan fràgil... Maleïda malaltia, maleïda sigui, em deia quasi plorant. I l’assenyada doctora es comporta com una adolescent inconscient i prega el que no s’ha de pregar mai i encara menys, a qui ha demostrat tan poc coratge, tan poca ètica, tant desamor.

No sé com demostrar-li, diari, que seguiré a prop seu, fent-li costat fins on jo pugui o sàpiga, ara que, per a la Núria, les coses poden ser boniques, però la vida...no gaire.

Ginebra


BOSC

El Pere va sortir de la seva caseta de fang, enganxada a un roure centenari dels molts que hi ha al Bosc del Follets. Anava net i polit, amb la seva bossa, i com cada dia va caminar entre les fulles caigudes, disfrutant de la tardor. Del groc més llimona al verd més fosc, les fulles feien soroll quan el seu pas les movia. N´hi havia de moltes formes, algunes senceres i altres trencades. De tant en tant mirava amunt entre els arbres, i veia el blau del cel una mica esmorteït ja a aquelles alçades de l´any. Buscava pedres de formes extranyes, algunes grises, altres amb vetes, les més grosses cobertes de molsa. No es veien papallones com a la primavera, però encara quedaven algunes marietes i formigues, els ocells piulaven i ell era feliç de ser allà. Les coses al bosc eren tan boniques!... Però la vida no gaire. Això li repetia quasi cada dia el seu company, en Robert. Tots dos treballaven a la Biblioteca Central del Follets, eren els encarregats d´endreçar els llibres. Quan no tenien massa feina, el Robert s´asseia a la vora dels finestrals i mirava sempre més enllà.

El Pere va arribar a la Biblioteca, va anar cap al taulell, i en Robert no hi era. Hi havia en Martí, l´encarregat. “El Robert ha demanat el trasllat”, li va dir, “avui treballaràs sol i demà ja vindrà el seu sustitut”. El dia es va fer llarg sense sentir els grunys i els sospirs del seu company. Quan al vespre ja era a casa va trucar el carter i li va entregar un paquet i una nota. Dins del paquet hi havia un quadre pintat: era el paisatge que es veia des del finestral de la Biblioteca. La nota deia “Benvolgut Pere, me´n vaig a la Ciutat dels Follets buscant que la meva vida allà sigui tan bonica com les coses que deixo aquí. Et deixo el meu quadre més estimat en dipòsit, perquè penso que algun dia trobaré a faltar el Bosc on vaig créixer i aleshores el vindré a buscar. Robert”.

Montserrat Fernández

COM SERIA LA MEVA VIDA SI….

Cada dia em llevo molt d’hora, quan el sol no gosa encara sortir del tot, però els seus tímids rajos ja es colen per les escletxes de la nostra caseta. Ma mare em crida perquè l’ajudi a munyir les vaques, així els meus germans i jo podem esmorzar un got de llet ben calenta. Després, amb altres noies del poblat, anem a buscar aigua fins a un pou que està a moltes hores de casa nostra. Mentre camino per aquells camins polsosos, de terra vermella, miro al meu voltant i veig els arbres escampats enmig de les immenses planures com si fossin gegants amb molts braços estesos, ballant una dansa iniciàtica. Hi ha dies que sentim una remor i d’un tros lluny veiem les manades d’elefants que es desplacen com nosaltres buscant aigua, per fer el camí més curt ens expliquem històries que hem sentit contar als nostres avis.

Quan torno carregada amb els atuells plens d’aigua, camino amb molt de compte, els meus ulls segueixen els meus peus per no ensopegar. La meva ment intenta imaginar com seria la meva vida si pogués anar a l’escola cada dia; si no hagués d’ajudar la meva mare a cuidar el bestiar, acompanyar-la al mercat, anar a buscar llenya i aigua; si aviat no hagués de casar-me amb un home molt més gran que jo per tenir la meva pròpia família. No és fàcil imaginar com seria llavors la meva vida i penso que als meus fills els ensenyaré tot el que he aprés dels meus pares i els meus avis, les tradicions, les creences dels meus avantpassats. No vull que es perdi tota la saviesa del meu poble, però també vull que coneguin altres móns, que aprenguin altres sabers , que almenys ells puguin triar la vida que volen viure.

Maite

RETORN

Quan havien sortit de l’aeroport encara era de nit i no havia pogut veure res. La primera part del viatge havia estat així de fosca, i per ell, que anava en avió per primer cop, va ser com si aquesta fosca l’anés engolint i es va passar l’estona patint. Fins que unes hores desprès va començar a sortir el sol i va veure Àfrica sota seu i es va emocionar.

Era difícil saber on era, però estava clar que aquelles extensions sense límit d’herba, aquells conreus que s’allargaven iguals fins l’horitzó, aquelles carreteres que no eren més que cintes de pols i aquells boscos tan oberts no formaven part de la fragmentada Europa.

Quan l’avió va començar a baixar va mirar per la finestreta i va començar a reconèixer el seu país, el gran riu del que tots depenien i les minses hortes que s’havien desenvolupat al costat, el port brut que embrutava al mar, el munt de barris de barraques que rodejaven la petita ciutat moderna. Ho veia tot, i des de dalt va sentir un petit moment d’orgull per poder tenir aquella vista que pocs dels seus compatriotes havien tingut. Però va ser un moment molt petit.

Quan es va obrir la porta, barrejat amb la pudor de fuel li va arribar la olor del seu país, de terra seca i d’aigua lenta i morta, de sol i de vent, de gent i de suor, de fems d’animals i de fruita sacant-se al sol. Llavors, com tants dels seus companys de viatge, va plorar. Tres anys per arribar a Europa, tres anys de patiments i miseriós i de gastar tot el que havia estalviat per ara tornar a estar al principi del camí.

Plorava per que estava a casa, i plorava encara més fort per qui tornava a estar a casa.

Les coses eren boniques, la vida no gaire.

Herman F V


VUELTA A EMPEZAR

Derrapo por la ladera de unas dunas después de haber cabalgado en el filo con la vista hacia la intuición de una frontera; a la derecha, palmeras de plumeros con savia; a la izquierda, ondas térmicas hacia el cielo; y detrás, mi nuca opuesta al viento. Desciendo en diagonal atrancándome con el pie diestro, desplazamiento sin fricción del siniestro, impulso y vuelo, y vuelta a empezar perseguido por los semicírculos de arena derramada que brotan al pisar. Con un último salto llego a la orilla de un parque. Una niña a la sombra baila una bulería y luego, a cámara lenta, se da un chapuzón en el lago y refresca la hierba de rocío, salpicando las lenguas de unos amantes.

Encuentro cuaderno y carboncillo y dibujo un camino para pasear, donde saludo a unas bocas que escuchan lo que unas orejas les dicen. Me reconozco en el murmullo, y a medida que me nombran, mi imagen se dibuja y le grita a mis ojos. Me veo y mi dibujo se asusta y se borra. Aparezco en una casa de campo, muros de piedra vestidos de hiedra, y en el porche de la parte de atrás, debajo de un cerezo en un acantilado, mis amigos ríen y beben. Brindo y me río, y busco la puerta de la casa. Oigo un pitido y entro pero no veo nada y palpo la pared buscando la luz.

Enciendo con los párpados pegados, todavía ni aquí ni allá. Apago el despertador, miro el techo y los sueños se esfuman. Me pesa el cuerpo mientras presagio lo que traerá el día, y no quiero levantarme. Amenazo a mi mente y soborno a mis músculos con café y ducha tibia, antes de lanzarme a un trabajo basura, una tarde aburrida, otra noche vacía, la soledad.

josean


lAS COSAS...


“Las cosas eran bonitas;

la vida no demasiado”…

Qué es esto?

Descifrarlo se me antoja

imposible ahora.

Me sumerjo en el torbellino,

tras la adormecida calma

como fumadero de opio.

Leo a Ballard.

Descubro al eléctrico Dylan de los 60.

“Crash” me remueve,

y acaricio abstraído el volante.

Pensamientos retorcidos

se muestran ya rectos.

La nítida verdad

en su boca ya muerta.

Que es esto?

Descifrarlo es una utopía.

Me sumerjo en ensoñaciones

transparentes y perversas.

Me asombra la insolencia

de ese joven genio.

Leo a Ballard.

Descubro al eléctrico Dylan de los 60.

Exploto en el momento del

orgasmo colectivo.

Me uno a riadas de semen

que acarician cicatrices

y cuadros de mandos.

Que llenan los surcos

de canciones sin tiempo.

Que es esto?

Descifrarlo es inútil.

Me sumerjo en las páginas

de mi interior.

Me pierdo en la mirada azul

de esa tormenta desaliñada.

Leo a Ballard.

Descubro al eléctrico Dylan de los 60.


Toni

LES COSES EREN BONIQUES, LA VIDA NO GAIRE

Les coses eren boniques, la vida no gaire. Vaig tancar el llibre de cop. No m’agradava Mercè Rodoreda... L’estava llegint mig obligat i per circumstàncies professionals que no venen al cas. Però em va sobtar aquella frase: les coses eren boniques, la vida no gaire. Potser no tenia massa sentit. Si la vida estava feta de petites coses i aquestes coses eren boniques... per què la vida no ho era?. En què estaria pensant aquella dona quan va escriure allò!!. Llavors vaig recordar a la meva àvia. La meva àvia i els seus cobrellits. Horrorosos. Es va aficionar al patchwork. Dedicava hores a cada figura. Estrelles, flors, formes geomètriques simètriques i no tan simètriques. I en canvi, la combinació sempre em va semblar espantosa. Les figures eren boniques, el cobrellit no gaire.

Ben pensat, la meva àvia tenia un aire .... a Mercè Rodoreda.


Fatima

No hay comentarios:

Publicar un comentario