viernes, 24 de marzo de 2017

LOS OJOS DE LA CIUDAD





LOS OJOS DE LA CIUDAD
En las ventanas, en los balcones y terrazas; desde lo más alto y lo más bajo. Ojos con sus miopías y con sus dioptrías; miradas limpias y miradas sucias. Miradas de colores: de lejos y de cerca, ojos que hablan mil y un idioma, que pueden contar mil y una historia; miradas hechas de años y otras que aprenden a mirar. Miradas relajadas o tensas, ojos que hablan, ojos que callan; miradas que cobijan mientras otras desahucian, ojos que sienten, y que se sienten. Miradas valientes de ojos apocados y miradas apocadas de ojos valientes.
Ojos de fiesta y ojos de trabajo. Ojos que cuando se cierran para volverse a abrir descansan y sueñan, y ojos de los que su mirada nos acompaña, aun así tras haberse cerrado para siempre.

Ojos de noche, ojos de día; ojos que no duermen y no tan solo en la Gran Manzana.


Marta Albricias





A OJOS DE KING KONG
El rey Kong trepó por el rascacielos sin esfuerzo alguno. En la mano derecha llevaba a su amada y en la muñeca de la misma mano lucía una argolla, un resto inocuo del vano intento de retenerlo de los humanos. Al llegar a la cumbre, contempló unos instantes a su amada, solo su mano, en la que la pobre se debatía, la retenía del vertiginoso vacío. La deposito con suavidad en el reborde del pináculo y se encaramó al mismo.

Desde lo alto, lanzó su feroz grito de desafío, y por si había dudas, se golpeó el pecho. Unos mosquitos gigantes revoloteaban a su alrededor. A sus pies se extendía el bosque de cemento, aquel sombrío laberinto que no formaba parte de su reino. Allí no había sitio para él y mucho menos una madriguera solitaria que poder compartir con su amada ¡Mierda! Aquellos mosquitos picaban a distancia. Kong se lío a dar manotazos y casi alcanza uno.

Insistió en los manotazos y derribó a uno de aquellos dípteros gigantes que cayó girando sobre sí mismo. De nuevo observó a aquellas hormiguitas bípedas que se afanaban entre acantilados de hormigón ¿Qué misterio se escondía en aquellos surcos rectilíneos que se entrecruzaban de continuo? ¿Qué placer encontraban en amontonarse en proporciones gigantescas? ¿Podía allí caber el amor? El suyo desde luego… Kong vio interrumpidas sus reflexiones. Está vez, los mosquitos le habían dado en el pecho, con sus gruesos dedos se palpó las heridas y olió su propia sangre. Dirigió una última mirada a su amada, justo antes de que nuevas ráfagas le arrojaran rascacielos abajo.


Felipe Deucalión



ELS ULLS DE LA CIUTAT.
 Surto a passejar per la meva ciutat estimada. Després de la gran guerra a penes resten dues o tres cases a cada illa. I encara que la ciutat sembli buida, noto com un miler d’ulls se’m claven al clatell.

La ciutat té ulls, a cada balconada que ha restat dreta, a cada finestra… M’imagino tots aquells nens i nenes sense ningú, amagats a les fosques. Esperant que es faci fosc per a sortir al carrer per arreplegar alguna cosa que els grans hagin deixat per portar-s’ho a la boca.

Em poso bé la banderola que porto al braç de la mitja lluna, i deixo davant de la font, de la que encara queda un costat sencer, les quatre bosses que porto plenes de menjar. Encenc una cigarreta i espero una mica per si algú nen vol sortir a recollir alguna cosa. Es en va, ja sé bé que no sortiran. No es refien, els hi hem fet tant de m...al, i s’han sociabilitzat ells mateixos. Cada vegada en queden menys. 

No volen saber res dels adults. Alguna cosa ha canviat, perquè quan nosaltres tenim fills, desapareixen, i en canvi quan compleixen 15 anys,  tornen a nosaltres.
Llenço  la cigarreta y quan estic a punt d’anar-me, un jove s’apropa a mi. Vols una bossa de menjar? Li pregunto.

No!  Em diu amb el cap. M’han fet fora!  Noi ja ets un home oi? Sí, em respon.
Vine doncs amb mi!. I ens tornem al campament dels adults.

Lola Ruiz.



ELS ULLS DE LA CIUTAT
Abans que l'avió toqués terra, ja era sabut que J. Robson venia a la capital per a entrevistar-se amb Hamed Al Halil, el president del país per cercar la forma d'afeblir els terroristes que cada cop s'estenien a més barris de la ciutat i anaven ampliant el seu domini. Amb poc temps podien contactar fàcilment amb les altres cèdules operatives per tot l'estat. La ciutat tenia ulls, però uns ulls perversos que no dormien mai.
Podien veure tots els racons i no se'ls permetia plorar per ningú.

Robson va ser recollit a l'aeroport per un agent del govern, de paisà, amb un cotxe corrent i d'aparença inofensiva. Però tot i així, el vehicle fou vigilat. Ja a la duana, un agent va advertir al seu contacte, de l'entrada de Robson al país. Un taxi amb dos homes del grup terrorista els va anar seguint. Tenia ordres de liquidar l'estranger abans que pogués arribar a la seu del govern.

El cotxe on viatjava Robson va donar unes quantes voltes per carrers secundaris per evitar que els poguessin seguir. Però encara que el taxi que els venia al darrera, va girar per un carreró per no ser descobert, el va rellevar una motocicleta amb un home i una dona que es situà al costat del vehicle d'en Robson.

La ciutat no tancava mai els seus cent ulls. Estaven alerta dia i nit. El xofer i Robson es van plantar a l'avinguda principal, a cinc quilòmetres de l'edifici governamental. Anaven a una velocitat lenta respectant els senyals. De sobte, un home completament tapat i encaputxat, va sortir d'enlloc i es situà davant del cotxe. Robson que no només sabia negociar, sinó que estava ensinistrat en l'exèrcit, va cridar: -Salti!- I en una dècima de segon, el xofer es va llençar a terra a un costat del vehicle i Robson a l'altre. Amb una habilitat fora del corrent, l'home va llençar una granada de mà dins l'automòbil i desaparegué. L'explosió va ser forta però ells dos van sortir il·lesos, només amb alguna rascada.

Immediatament es va acordonar la zona, però no van trobar el terrorista. Malgrat l'incident, Robson es va poder reunir amb el president, encara que li semblà un home dur i poc raonable.
Passats dos anys, el país ja estava totalment en mans dels extremistes i el seu cap d'estat havia oblidat completament els pactes i les promeses que havia fet a en Robson perquè el seu govern l'ajudés. Es més, els superiors de l'agent tenien un negoci pròsper de venta d'armes amb Hamed.
J. Robson feia temps que havia deixat la diplomàcia i els serveis secrets, i desenganyat de tot s'havia retirat amb la família a un lloc remot que mai va desvetllar, perquè sabia massa coses i ja no creía  en cap causa. La vida era molt curta per malgastar-la així que es va dedicar a viure-la, i encara que ho van intentar, ningú el va trobar. Era un dels millors agents que havien tingut.

Laia                                                                        


No hay comentarios:

Publicar un comentario