300 ANYS D'HISTÒRIA

2314

Cerré el libro por la página trescientos, apagué la luz y le di un beso de buenas noches en la frente para no despertarle.

Aquella noche me dormí pensando en cuanta vida le quedaría a nuestro amor  y -a pesar de que los números son infinitos- supe, y no tan solo porque el sueño empezase a vencerme, que era mejor no dar por hecho que seguiríamos contando los años juntos por siempre; y no por ello dejé de sentir que,  como en el libro que estaba leyendo, nuestra historia podía seguir creciendo en el tiempo, ser infinita: hasta el 2314 y más allá.

Marta Albricias

UNA HISTÒRIA DE DOS

Ens varem conèixer en un curs de tècniques de màrqueting. Els alumnes varem fer una bona pinya, i en el dinar de fi de curs vaig estar xerrant força estona amb ella. Em queia especialment bé i el seu humor em semblava molt inspirat. En aquell moment no se’m va acudir que pugues arribar a va passar res més.

Varem tornar a coincidir en unes jornades sobre innovació a Berlin. Com que no coneixíem ningú més ens em varem anar a dinar junts. Ella reia de la meva imitació de cada un dels ponents, i jo escoltava sorprès les noves tècniques que estaven posant en marxa a la seva empresa. Cap dels dos va mirar el rellotge fins que la cambrera va portar la nota sense que se l’haguéssim demanat. Llavors ja era tard per arribar a la ponència de la tarda, o potser no ho era realment, però a tots dos ens va sembla una bona excusa per sortir a recórrer la ciutat. Era la primera vegada que els dos hi estàvem.

El vespre ens va sorprendre dalt dels miradors de Friedichshain contemplant la ciutat. Feia fred i ella es va apropar a mi. Li vaig passar el braç per l’espatlla i ella es va agafar a mi. No varem parlar gaire més. Varem sopar drets en una parada de carrer, no volíem passar gaire estona sense estar agafats. Aquella nit una de les habitacions de l’hotel va quedar buida.

Teníem vols diferents i ens varem acomiadar a Tegel. Una mica continguts per estar en un lloc tan públic ens varem fer un senzill i ràpid petó a la galta. Tant va fer, ens va cremar com el més tòrrid bes d’aquella nit d’amor.

Des de Barcelona li vaig enviar un missatge parlant-li d’aquell comiat i de tot el que m’emportava de ella amb mi. No em va contestar i no vaig insistir.

Com a dona m’encantava, com a professional em va causar una gran impressió. Unes setmanes desprès li vaig escriure per demanar-li unes referències d’uns articles que m’havia comentat. Em va sorprendre que s’oferís per directament deixar-me les dues revistes. Vaig dubtar un moment abans de escriure el següent mail “em deixaràs que t’ho agraeixi convidant-te a sopar”. Va dir que sí i va proposar un dia de la setmana següent.

Fins aquell moment sempre l’havia vist vestida amb la formalitat d’una executiva. Veure la dona  que hi havia darrera amb tota la seva esplendorosa feminitat em va fer saltar el cor. Vaig aixecar-me per rebre-la. Ella va aixecar uns centímetres la seva ma dreta i la va tornar a baixar , lentament i amb lleu tremolor, mentre em mirava directament als ulls. Si algú s’hagués atrevit a passar en aquell moment entre nosaltres es probable que s’hagués electrocutat. Sense tocar-la li vaig retirar la cadira per que pogués seure i vaig deixar que per un instant el meu dit petit toques la seva espatlla. Mentre jo seia ella va portar la seva ma just on havia deixat el meu petit contacte com si es volgués assegurar de que res el pogués esborrar.

No ens va caldre explicar res més. Durant el sopar varem parlar de feina, de la crisi, dels nous mercats asiàtics, una conversa molt interessant a la que cap dels dos va fer cas. Sense tocar-nos en cap moment, amb cada mirada, cada somriure, cada alè, la entonació de cada paraula, cada moviment de la ma, seguíem  una conversa més intima que qualsevol contacte.

Es va oferir a compartir el taxi per deixar-me a casa. En l’ombra dels seients del darrera les nostres mans es varen unir amb una intensitat que la nostre formalitat mai hagués deixat sospitar. Per una estona, mentre els semàfors alentien el camí fins l’avinguda Gaudi, vaig somiar que ningú l’estava esperant i que baixaria del taxi amb mi per abraçar-nos nomes creuar el portal. No va ser així.

Quan ens varem dir adéu, els dos teníem clar que fins aquí arribava tot el que podríem recordar. Tant fa, no crec que en tres cents anys de historia passin més coses del que hem compartit nosaltres dos.

Herman

ALGUN TEMPS DESPRES DELS 300 ANYS D’HISTORIA

Em dolia marxar d’Anglaterra però no era bo continuar en el meu país ja que el clima no ajudava a la meva salut. El meu amic d’infància, en Peter, em va dir que anés a Barcelona a viure. T’agradarà els barcelonins són en bona part semblant als anglesos: reservats, intimistes, privats i amb un escás sentit de l’humor amb alguna dosis d’ironia. Hi vaig arribar a l’any 2.020 i en Peter em va buscar un pis al barri de Sarrià. Aviat me’n vaig adonar que en Peter no m’havia enganyat. La gent preguntava poc. Els dies passaven i podia ser feliç amb el meu diari, els meus passeigs i els meus thés a les cafeteries. A vegades, m’apropava a la platja a caminar. La majoria de genta nava per feina i a la nit els carrers semblaven buits. Em vaig apuntar a aprendre alguna de les seves tradicions i em va cridar molt l’atenció la tradició dels castellers per la seva essència d’unió i construcció. Durant els dies em vaig anar impregnant del saber fer català. Em van ensenyar a intentar tenir seny i sentit comú. Vaig compartir amb ells l’austeritat que ja gaudia a Anglaterra. Savien valorar la vida en silenci i mantenien generalment reunions en petits cercles. Eren bastant feliços i capaços com a poble.

A la fi un dia em vaig decidir a preguntar perquè la seva bandera era com era. I em van respondre:

·         Es blanca perquè vam saber aconseguir el que volíem en so de pau.

·         Té una taula al mig perquè ho vam aconseguir negociant.

·         La taula és verda perquè mai vam perdre l’esperança quan les negociacions eren díficils.

·         A sobre la taula hi ha una urna perquè exposa el que va ser la voluntat del nostre poble.

·         I el marc passepartout del voltant representa les persones amb les mans unides que es van manifestar d’aquesta manera per aconseguir anar a les urnes.

M’agrada, vaig respondre. Es diferent.

Sí vam decidir prescindir de l’anterior senyera encara que fos histórica perquè el color vermell ens recordava a la sang que no va fer falta utilizar per ser el país que sóm ara.

Susana

YAMILA

Yamila, estaba aquella noche como todas las noches desde hacía ya más de 15 años, en el zaguán. Ocultaba su rostro bajo el hiyab. Ya no era joven, y por eso permanecía medio escondida, para poder engatusar a algún cliente.

Su experiencia y su particular forma de contonearse atraía más a los clientes que las inexpertas poses de las más jóvenes. Su rostro más arrugado tampoco le suponía un gran problema ya que muchos se limitaban a levantarle la falda e ir al asunto sin mirarle siquiera la cara. Luego le tiraban con desprecio unos cuantos dinares.

Pero aquella noche hacía frío, mucho frío. Más de lo habitual en aquella época del año. Yamila aquella noche aún no había conseguido ni un mísero dinar, con aquel frío, a los clientes no les apetecía salir a la calle.  Así que cansada de esperar, se dirigió hacia la posada.

A ver como se las arreglaba para cenar aquella noche.

El posadero la saludó como cada noche.

Yamila se sentó en una mesa alejada, el posadero le trajo lo de cada noche. Un plato de verduras con algo flotando que parecía carne y un trozo de pan.

Antes de que se retirase, Yamila lo asió por la manga y le dijo. Esta noche no voy a poder pagar.

El posadero se acercó a ella y le dijo, no te preocupes esta noche hace frío, si quieres puedes dormir conmigo. Y le guiño un ojo.

Yamila sonrió y asintió. Su corazón se había quitado de golpe el frío de encima, el posadero quería dormir con ella. Aquel hombre nunca se lo había propuesto. Se sintió deseada aunque solo fuera en pago de su cena. Por fin pasaría una noche en una cama, en la del posadero, y quien sabe si a él le gustab, quizas pasara más noches en aquella posada.

P.D.  esta història como muchas otras del mismo estilo tiene más de 300 años.

Lola

300 ANYS D’HISTÒRIA

El Ramon cada dia que passava estava mes capficat. Algunes nits ja no dormia només pensant si sentiria aquells sorolls, com si algú estés buscant alguna cosa per la casa.

Quan va comprar el local i pis al barri de la Ribera de Barcelona, per posar el seu negoci, no va notar res estrany fins al cap d’uns mesos de viure-hi.

De vegades trobava alguna cosa fora de lloc o una rajola una mica moguda.

Però fa unes nits, la situació es va complicar. Al sentir sorolls des del llit va obrir els ulls i li va semblar veure la silueta d’un home jove, amb barret i casaca. De seguida desaparegué. El Ramon va anar a mirar si estaven la finestra i la porta obertes, per veure per on havia sortit. Va pensar que la casa no era segura i podrien fàcilment entrar a robar.

Aquella matinada el Ramon estava endormiscat i va tornar a veure el noi ajupit buscant a terra. Per la seva indumentària semblava d’un altre temps. El cridà, però la figura es va evaporar.

Espantat per l’evidència que no havia pogut sortir per enlloc,  va pensar que potser era un fantasma. Una suor freda amarà tot el seu cos.

Al dia següent va anar a consultar a la Rosa, una vident recomanada per un amic seu molt avesat a aquests temes.

La data acordada va venir la Rosa a casa seva, a una hora avançada de la nit, perquè el noi misteriós estava acostumat així, segons havia dit ella.

Els dos van estar molta estona al dormitori esperant. L’espiritista l’invocà dient que el volien coneixer.

De sobte sentiren una remor de roba, i van veure’l davant seu. Era un noi prim, jove, d’uns vint anys. Anava vestit de soldat. Portava un fusell penjat a l’esquena.

Amb una veu molt feble els va dir que estava al setge i caiguda de Barcelona, el 1714. Feia 300 anys que es passejava pel barri de la Ribera, la bocana del port i els llocs on havien estat els baluards de la muralla. No podia descansar definitivament perquè on ara vivia el Ramon, ell va deixar amagat un anell de casament per demanar-li matrimoni a la seva xicota.

Però a la matinada de l’11 de setembre, les tropes Borbóniques van obrir set bretxes a la muralla entre els baluards de Llevant i Portal Nou. Ell fou abatut. A les 3 de la tarda, Barcelona havia estat vençuda.

Des de llavors esperava trobar l’anell amagat i així acabar el que havia deixat pendent.

Els dos es van quedar estupefactes i la Rosa va dir que ella podia veure on estava l’aliança. Era sota la cinquena rajola, començant per la finestra. El noi la va aixecar i allà estava.

Van mirar-se i el soldat els digué que aquí ja no hi havia de fer res mes. Per fi podria descansar i es reuniria amb la seva promesa morta tres segles abans.

El negoci del Ramon va funcionar, i mai mes va tornar a veure el soldat a l’habitació, però moltes nits encara es desperta per asegurar-se que està completament sol.

Laia

EL VIEJO CASERÓN

En aquella época, al salir del cole, nuestros entretenimientos predilectos se repartían entre ir a meterse con las chicas del Santísima Redentora y cazar sapos en la charca cerca del río. Pero aquel otoño quedó marcado para nosotros por el viejo Caserón. Todos sabíamos de su existencia, habíamos pasado junto a su reja cargada de madreselva infinidad de veces. En el barrio nadie recordaba que hubiera estado habitado, claro que el barrio no superaba los veinte años. El señor maestro nos había dicho que la casa solariega de los Villar de Castro lo menos tenía trescientos años de historia. Tanta antigüedad a nosotros nos remitía a los tiempos en que brujos, caballeros y dragones poblaban la tierra.

El Perlita, el hermano pequeño del Zaca, fue el primero que nos contó que en el viejo Caserón se había visto un fantasma. Naturalmente, nos reímos del chavalín. Días después supimos que varios vecinos habían visto una ventana del caserón iluminada en la negra noche, y que, al fijarse, les había parecido distinguir a una criada con cofia que empuñaba un cuchillo de cocina ensangrentado. En esta ocasión no nos reímos, aunque mantuvimos gallardamente nuestro escepticismo.

“Si tan seguros estáis, porque no entráis una noche”, nos retó el Perlita con chulería. Así fue como el Zaca el Sebas y yo, una noche, nos vimos trepando por la madreselva que cubría la reja del caserón de los Villar de Castro. Mientras cruzábamos el jardín el corazón se nos puso en la garganta, nos espantábamos hasta de los crujidos de nuestros propios pasos. Al llegar a la puerta nos detuvimos un momento, se oían unos débiles susurros entremezclados con jadeos. Nos miramos los tres, la honrilla exigía seguir adelante.

Entramos empujándonos unos a otros. Los sonidos provenían del piso superior. Aquella escalera se nos hizo interminable. De una de las habitaciones salía un débil resplandor, los susurros y jadeos eran claramente perceptibles. Nos detuvimos de nuevo a escuchar, alguien decía “no tan rápido, no tengas prisa”, “así, sigue así”.

El Sebas fue el primero que cayó en la cuenta, “tíos, aquí están follando”, dijo. Y efectivamente, así era. Nos asomamos a la habitación y, a la luz de unas velas, vimos una pareja, que sobre un viejo colchón, estaba procurándose placer. Un poco allá más estaban esparcidas sus ropas, entre las cuales había una cofia. El cuchillo ensangrentado nunca lo vimos, y eso que volvimos varias noches al viejo caserón de los Villar de Castro.

Felipe Deucalión